Perdoneu que insistisca

Personatges eterns... (continuació d'un post un any després)

Trencadís trencat

Estat de la ceràmica de trencadís del Palau de les Arts

(Article publicat a La veu del País Valencià)

El mateix dia en què es publicaren els anomenats “papers de Bàrcenas” me’n vaig anar de turisme apocalíptic. L’ambient era propici: feia molt bon oratge i la sensació que el món s’acabava hi convidava. Em vaig acostar al Palau de les Arts de València per a vore el trencadís trencat (gran paradoxa), eixa coberta de ceràmica a punt de caure i que aparegué en tots els mitjans de comunicació. I, sincerament, esperava trobar-me una romeria de visitants locals i forasters davant el darrer símbol del desficaci valencià. Però no. A banda d’aturats passejant amb altes dosis de prozac i alguns esportistes, no hi havia gaire moviment al llit vell del Túria. Quina decepció! 

Seria injust (i a més fals) negar l’impacte que la CAC (Ciutat de les Arts i de les Ciències) ha tingut sobre la ciutat de València. Aquest complex arquitectònic ha aconseguit que la ciutat figure entre els destins turístics urbans més reclamats. Vora 3’7 milions de persones el visitaren en 2011 i la facturació per les entrades no fa més que augmentar any rere any. Per altra banda, la CAC ha definit un skyline que la resta del món identifica clarament. Gràcies a la CAC, els turistes, vinguts amb creuer, avió o AVE, han conegut també el centre històric i els seus monuments i, en definitiva, la ciutat de València

Des de la visió de la gestió turística, no importa gens que la CAC siga en realitat una corfa sense massa continguts. Des de la gestió urbanística, social i de la resta d’àmbits que afecten als habitants de la ciutat, la qüestió canvia. ¿Quantes coses s’hagueren pogut fer a València amb els més de 1.000 milions d’euros que ha costat la CAC? Però fer-se ara aquesta pregunta és inútil, una pèrdua de temps.

Deixem-nos de planys i siguem positius, aprofitem el que hi ha fet. En turisme és ben sabut que l’èxit d’un producte o d’un destí es basa en tot allò que el diferencia de la resta, aquelles emocions que provoquen en el visitant el desig de viatjar i la satisfacció de les expectatives promeses. Veure com es trenca la coberta del Palau de les Arts, tot un monument inaugurat fa només set anys i amb un sobrecost de més de 300 milions d’euros, és una experiència única, i València l’ha d’aprofitar.

Res de reformar la façana de l’edifici ni d’evitar desprendiments: deixem-ho tot com està, perquè a banda d’estalviar diners promouríem encara més l’activitat turística. Imagineu-vos els visitants aplaudint meravellats cada volta que caiga a terra un tros de trencadís, com quan bull de sobte el géiser Old Faithful del Parc Natural de Yellowstone (EUA).

Ignore si al trencadís blau que cobreix l’Àgora li espera el mateix futur que al del Palau de les Arts (estigueu a l’aguait, periodistes!), però aquest gran edifici buit de continguts, ¿què és sinó una metàfora del caràcter valencià? El dia que jo hi vaig anar sols hi havia una colla de neteja dins l’Àgora. Així s’ha de quedar, ple de figurants fent com que fan, com qui va al Bioparc a contemplar les mangostes nanes de Somàlia. A l’Umbracle s’hauria de promoure la instal·lació de terrasses i botigues per a què els visitants descansen, tasten la gastronomia local i puguen comprar souvenirs (se m’acudeix un Palau de les Arts en miniatura teledirigit, amb una coberta de trencadís que salte per l’aire a colp de botó.)

Tot açò, és clar, amb un bon pla de senyalització que guie el foraster i explique cadascun dels desgavells de cadascun dels edificis: les inundacions, les reformes, els sobrecostos, els accidents i un llarg etcètera que el lector pot afegir.

I a l’Hemisfèric s’haurien de programar en IMAX els informatius de Canal 9 com a exemple palmari de manipulació, i els “Parle vosté” i “Tòmbola” que inauguraren la tele-fem a Espanya (emprenedors com som), a més de documentals protagonitzats per la trinitat Zaplana-Camps-Barberà, la qual cosa, de pas, reviscolaria la nostra afonada indústria audiovisual.

L’èxit està garantit no només entre els turistes, sinó també entre els estudiants i experts en periodisme, ciències polítiques i econòmiques, sociologia, entomologia i malalties del sistema nerviós de tot el món. Turisme arquitectònic i antropològic. Què més voleu?