Un dia a Canal 9

(Ja sé, lectors i admiradors de Corea, Estats Units i Austràlia que em seguiu, que us tinc un poc abandonats. Regirant papers que tenia per casa he trobat aquest text escrit per mi a mà, crec que entre 1998 i 2001. Cosa insòlita, perquè mai he fet un diari de les coses que m'han passat allà on he treballat. Sí, ho sé, una llàstima molt regran. He canviat els noms per salvaguardar l'honorabilitat dels protagonistes d'aquesta anècdota real. De la meua ja me n'ocupe jo).

Un dia a Canal 9

No ha estat malament per a ser el primer dia després de vacances. La redacció està tranquila, i més encara quan sembla que tot passa a Alacant, i d'això ja s'encarreguen els que estan allà. Alacant és la capital valenciana de la informació: crims, sequeres, inundacions, turistes, festes... Podrien traslladar pedra a pedra el Palau de la Generalitat des de València a Terra Mítica i no es notaria gens. Encara que no crec que això fera augmentar el nombre de visitants del parc.

Així que el dia ha estat tranquil. He llegit els diaris, els teletips, he conegut les becàries d'estiu i he fet una notícia de 40 segons sobre el brot de legionel·la a Mataró. Un vídeo horrible, perquè les imatges que ha enviat TV3 eren poques i ben roïnes: malalts? ambulàncies? les torres de refrigeració des d'on s'ha propagat el bacteri? No, només imatges de la consulta d'un ambulatori amb una metgessa i una iaia que feien com si parlaren de la legionel·la. Es notava molt que les imatges eren un muntatge per a eixir del pas, perquè només entrar la iaia a la consulta, la metgessa s'ha alçat de la cadira i li ha estés la mà per saludar-la. El més normal és que quan un pacient entra en la consulta, el metge no alce la vista del talonari de receptes, faça com que escriu moltes coses importants i pregunte "què li passa?".

Quan vaig anar dijous al metge de capçalera perquè em controlara l'esquinç que m'ha tingut immobilitzada pràcticament totes les vacances, no es va moure de la cadira. Vaig haver jo d'alçar la cama per mostrar-li el turmell, encara unflat.

-Está usted técnicamente curada -em va dir, mirant el calendari, no el turmell.

Técnicamente curada perquè un esquinç de grau 2 com el meu precisa tres setmanes de repós i ja s'havien complert.

La pitjor hora en la redacció és de dos a tres de la vesprada. L'informatiu ja està en marxa, hi ha poca cosa a fer i només han arribat dos teletips (els periodistes de l'agència EFE també tenen dret a dinar). Però a les 14'20 ha sonat el telèfon. Era Carmen, la xica del servei de premsa de la policia.

Carmen és molt guapa, un encant, té una veu dolça, i està presumptament encarregada d'informar els periodistes dels successos, però és completament inútil. De bon matí, només arribar a les huit, quan faig la ronda habitual per telèfon (policia, bombers, trànsit...) per vore si hi ha alguna notícia, ja sé el que Carmen va a dir-me.

-Hola, Carmen. ¿Alguna novedad? -pregunte-
-No, nada, está todo tranquilitooo...
-¿Y el asesinato de esta madrugada enfrente del Mercado Central?
-¡Ay!, pues no séeee... todavía no he leído los periódicos... -em contesta-
- ¿Y no podrías hacerme una gestioncita y preguntarle a tu jefe si sabe alguna cosita?
- ¡Ay! Bueno, ahora cuando venga le pregunto y te llamo.

I clar, mai no crida. Però hui sí ha cridat. I ho ha fet a les 14'20. Hi ha hagut un assassinat a Rotglà, prop de Xàtiva. La mare que va! Rotglà! Amb la calor que deu fer per allà! Instintivament, el meu company Ramon i jo ens hem mirat amb espant. No per l'horrible crim (un altre iaio que es carrega la seua dona), sinó per la terrible visió d'imaginar-nos eixint de la redacció corrent, suant i sense dinar anant cap a Rotglà. Només falta mitja hora per a què, a les tres, acabe el nostre torn i ens relleve l'equip de vesprada. Així que Ramon i jo, sense haver-ho parlat, hem fet com si les cosses passaren molt lentament. Ramon crida al corresponsal de Xàtiva per a què vaja de camí a Rotglà. No el troba. Crida un altre corresponsal. No agafa el telèfon. Ja són les 14'35. Ramon sembla apegat al telèfon i no fa més que marcar insistentment el mateix número, eixe que no contesta. Són les 14'40. Jo ja no puc retardar-ho més, tinc una cosa molt important a fer: informar a tots els valencians.

- Hi ha hagut un crim a Rotglà! -dic cridant, alçant-me de la cadira amb el turmell unflat, als editors de l'informatiu, que estan dos fileres de taules més enllà-. ¡Vaig a enviar-vos una última hora! -els dic amb cara de molta responsabilitat. Les becàries em miren fascinades-.

I en qüestió de minuts (ja són les 14'50) el locutor de l'informatiu llig en directe el text que li he preparat:

-"Els informem d'una notícia d'última hora que ens acaba d'arribar a la nostra redacció. Un home de 60 anys ha mort la seua dona a Rotglà, prop de Xàtiva. Els servicis informatius de Canal 9 continuen treballat per seguir informant-los d'este tràgic succés".

Els servicis informatius de Canal 9 estan mirant el rellotge per vore si ja es fan les tres. Ramon continua apegat al telèfon cridant al mateix número que sap que no agafen. Les becàries estan bocabadades per la nostra ràpida i eficaç professionalitat informativa. Ara ja és tard per a què ens envien a Rotglà, i l'equip de vesprada ja estan a punt d'entrar. I a mi continua fent-me mal el turmell.

-És que estes no són hores de matar ningú. Què més li donava a l'home degollar la seua dona un poc abans o un poc més tard? No sé, de 8'30 a les 12 està bé, o millor passades les tres... Però tu creus que a l'hora de dinar es poden fer estes coses? És que no tenen mirament per les persones...

Les becàries riuen les nostres gràcies mentre pleguem les coses per anar-nos-en. Ens admiren.