dilluns, 24 de setembre del 2012

Per no saber llatí

La catedral de Pisa, amb la torre inclinada, a la Piazza del Duomo.
Després de veure la preciosíssima Piazza del Duomo de Pisa, em vaig regalar un dinar en un restaurant que semblava molt atractiu. Com els preus de la carta i una malaltia m'impedien triar els millors plats, el cambrer es va deixar sotmetre molt amablement a un interrogatori inquisitori. Per eliminació, només podia demanar "ceci".

-Que cosa è ceci? -vaig preguntar amb un exquisit accent toscà-.

El que va respondre el cambrer no ho sabria transcriure ací, ni tampoc la mímica que, finalment, va substituir les paraules.

-Bene, ceci -vaig claudicar, morta de gana i plena de curiositat-.

El cambrer, sense perdre en cap moment la compostura, em va portar un platet molt distingit amb un grapat de cigrons bollits.

Ceci...Cigrons! Si aquell dia haguera recordat que Ciceró era el malnom del gran orador Marcus Tullius, i que Ciceró volia dir cigró (del llatí cicerone), potser haguera dinat alguna cosa menys prosaica. Però, Itàlia és Itàlia. Cigrons bollits, sí, però amb quina elegància me'ls menjava jo, un per un, a 200 metres del baptisteri i de la torre inclinada!

Bé, tot això, estimat lector, és una excusa per convidar-te a llegir el meu últim reportatge, Tu quoque, universitas?, publicat al Quadern del diari El País. Perquè si es perd el llatí, perdem la capacitat d'entendre no només les nostres llengües germanes, també bona part del lèxic anglés i, en general, el sentit del nostre món.

dissabte, 15 de setembre del 2012

Tim Burton, Jaume Roig i el Compromís de Casp

El barber assassí (Johnny Depp) i la cuinera malvada (Helena Bonham Carter)

De tant en tant, encara es pot vore la televisió sense haver de prendre antihistamínics. Fa unes nits passaren per La 1 un musical atípic. Com que el vaig descobrir ja començat i no sabia res de la pel·lícula, vaig córrer a l’oracle de la Viquipèdia per confirmar l’evidència: Sweeney Todd, el barber diabòlic del carrer Fleet estava, efectivament, dirigida per Tim Burton. És la història, molt versionada al cine i al teatre, d'un barber sanguinari del Londres victorià que busca venjança pel seu infortuni, amb la complicitat d’una hostalera que cuina sabrossíssimes empanades amb la carn de les víctimes del barber.

Resulta que es tracta d'una fàbula antiga, tan antiga, que ja al segle XV el metge valencià Jaume Roig escrivia a la seua obra L’Espill sobre la peculiar hostalera-carnissera que co-protagonitza la història:

Alli teniem / de tots potatges, / de carns salvatges, / volateria, / pastiçeria / molt preçiosa, / la pus famosa / de tot Paris. 

En hun pastis, / capolat, trit, / d’om cap de dit / hi fon trobat. / Ffon molt torbat / qui·l conegue; / reguonegue / que y trobaria: / mes hi havia / un cap d’orella.

Carn de vedella / creyem menjassem / ans que y trobassem / l’ungla y el dit / tros mig partit. / Tots lo miram / he arbitram / carn d’om çert era.

La pastiçera, / ab dos aydans / – ffilles ja grans –, / era fornera / he tavernera. / Dels que y venien, / alli bevien, / alguns mataven, / carn capolaven, / ffeyen pastells, / he dels budells / ffeyen salsiçes / o llonguaniçes / del mon pus fines.

Mare y fadrines, / quants ne tenien / tants ne venien, / he no y bastaven. / Elles mataven / alguns vedells, / ab la carn d’ells / tot ho cobrien, / asaborien / ab fines salses.


Pocs com el gòtic Tim Burton, el més “anglés” dels directors dels Estats Units, sabrien encertar en el tractament d’aquesta història truculenta. Perquè pocs com els anglesos saben convertir els fets fabulats o històrics en universals, des dels mites artúrics fins la Revolució Industrial (malgrat la coenta inauguració dels Jocs Olímpics d’enguany. Ningú no és perfecte).

L’anglés és un poble que sap relatar-se a si mateix, especialment en el mitjà audiovisual. Per arribar-hi, no només cal tenir històries sinó, a més, voler i saber contar-les. A ca nostra, històries shakespearianes hi ha un fum, però estan a l'espera d'un autor que les rescate.

Sense córrer molt, i deixant a banda l'espectacular font d'històries tremebundes que és la València de hui (i que espere que algú tinga l'ànim i sang freda d'immortalitzar), enguany es compleixen 600 anys del Compromís de Casp, amb personatges tan dramàtics com Jaume d'Urgell i Alfons d'Aragó i Foix (o Alfons el Vell, del qual també es compleixen 600 anys de la seua mort). Al remat, personatges oblidats per nosaltres i desperdiciats per al món. És veritat que no tenim la indústria audiovisual anglesa, però perquè no hem volgut ni ens ha interessat. Quin poble és aquest, el nostre, que ha perdut la capacitat de fabular? Estic per escriure un guió i enviar-li’l a Kennet Brangah.